Django Unchained: Tarantino dinamita el Western



Els entesos en cinema sempre diuen que el western és el més semblant a la mitologia que existeix als Estats Units. A falta de sirenes cantant-te a l'orella o de prínceps meditant sota una figuera fins que troben la il·luminació, els nordamericans han fet de la conquesta de l'Oest el seu pou de mites, el relat fundacional de la nació. De fet la polèmica segona esmena de la Constitució –el dret a tenir armes de foc– neix precisament dels valors i les pors que transmeten les històries d'aquell passat mitificat, llegendes de cowboys i diligències que s'havien de protegir de tot: coiots, indis salvatges o bandolers despietats. Amb els anys, el Western va convertir-se en el gènere cinematogràfic nordamericà per excel·lència, i aquest caràcter mític, quasi sagrat, l'ha blindat de tots els intents de transformar-lo o fer-lo evolucionar. Això sí, ha patit paròdies, hibridacions i deslocalitzacions, com la saga de Star Wars, aquell western clàssic a l'espai exterior, però res n'ha fet trontollar els fonaments. Amb Django Unchained, Quentin Tarantino intenta fer volar pels aires tota aquesta construcció icònica, dessacralitzant el western a base de dinamita. 

Django Unchained és tarantiniana de principi a final: un garbuix de converses delirants, desvergonyits anacronismes i seqüències estilitzadíssimes al costat d'un munt d'homenatges, molts d'ells –lletres de crèdit, moviments bruscos de càmera– a la matusseria de l'spaghetti western i el cinema dels setanta, els seus referents clàssics. Llicències de tot tipus, apropiacions d'altres gèneres, cameos, música boogie, filtres digitals o caps que exploten al més pur estil gore asiàtic. Sense anar més lluny, la banda sonora és tan eclèctica que abraça des d'un clàssic Ennio Morricone fins a un rap de 2Pac. Com ja va fer a Inglorious Bastards capgirant l'aproximació habitual a la segona guerra mundial, a Django Unchained Tarantino també es dedica a carregar-se la majoria de convencions del western –la fórmula de la tensió, les jerarquies entre personatges i símbols, els diàlegs, normalment escassos, etc.– i transforma un western aparentment clàssic en una tarantinada total: Si la muntanya no va a Tarantino, Tarantino anirà a la muntanya. A més als arquetips clàssics del gènere –aquí totalment capgirats– hi ha afegit tot l'univers de l'esclavitud, que li serveix per satiritzar sense pietat al Ku Klux Klan –amb la millor mofa d'aquest col·lectiu de la història del cinema– i perquè Samuel L. Jackson signi el millor paper de la seva carrera, un paper tan-tan-tan bo que fins i tot supera aquelles memorables converses –Royale with Cheese– que tenien a Pulp Fiction amb Travolta. 

Fer conya i molonitzar l'esclavisme és precisament el que li ha provocat la majoria de crítiques als Estats Units, on Spike Lee, per exemple, va dir que no la veuria en considerar-la “irrespectuosa” amb els seus antecessors. Ja va passar amb els nazis a Inglorious Bastards i ara s'ha repetit: Tarantino dinamita totes les normes cinematogràfiques i formals, però també vol acabar amb tots els tabús històrics i culturals. Deixant els límits de la moral a banda, Django Unchained recupera el millor Tarantino, i l'entronitza com el John Wayne de l'entreteniment en estat pur: Des de Pulp Fiction i Kill Bill que no ens ho passàvem tant bé.

 

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada