Apunts sobre Roberto Zucco



- Al teatre català contemporani hi ha pocs noms propis més elèctrics que Roberto Zucco. Roberto Succo va ser l'assassí en sèrie dels vuitanta, i Roberto Zucco és la llegendària darrera obra de Bernard-Marie Koltès (1988), lluminós i perturbador epitafi d'una de les darreres grans poètiques europees. Roberto Zucco (1993), l'adaptació que va fer-ne Lluís Pasqual, ha quedat en l'imaginari com un cim mític, consagració definitiva d'Eduard Fernàndez i de tota una generació d'actors. Des de llavors al nostre país Roberto Zucco ha estat una llegenda, Roberto Zucco ha estat una estrella de rock. Han fet falta vint anys perquè aquest text extraordinari tornés a les cartelleres. L'atrevit, l'inconscient que s'hi ha llançat sense por d'enrampar-se, ha estat Julio Manrique, i el triple salt mortal del seu Roberto Zucco es pot veure fins a l'abril al Teatre Romea. 

- Han passat moltes coses, en vint anys. La primera és que ja no ens creiem el Zucco. I això que el text és meravellós, molt menys pertorbat que altres Koltesos, un "neu pols, tot obert" de plorar a llàgrima viva. Zucco ens queda lluny, el text ja no té aquella alarmant actualitat originària, d'això mateix podria estar passant ara a Barcelona, i els seus personatges, proxenetes i assassins ja no són els nostres veïns. A dia d'avui Zucco no seria tant llegit, el nostre Zucco veuria Sálvame, el Zucco d'ara és l'assassí de la ballesta fent llengots a càmera després d'assassinar el seu pare i fer descarrilar els trens del Maresme. El Zucco d'ara no viuria en un món d'alcohòlics, putes i polis corruptes, el Zucco d'ara seria més l'Àlex Brendemühl de Las horas del día, l'assassí sense causa aparent de Jaime Rosales, que matava per gust, sense necessitat d'un context, sense l'imperatiu d'una causa, o aquell Jean-Claude Romand que va matar la família perquè no va saber aturar la mentida, L'adversari d'Emmanuel Carrère.

- Han passat moltes coses, des d'aquell Zucco de Lluís Pasqual. Ara, per exemple, el teatre seriós –modern– va a la baixa. Ara tot ha de ser irònic, estètic i distanciat: postmodern. Aquest és potser el principal problema del Zucco de Manrique: el públic riu, quan amb Zucco el públic no hauria de riure mai. Dels seus darrers muntatges, Manrique manté el codi –postmodern–, aquest codi que amb els Mamets i Labuttes li funciona tant bé: ritme de vídeoclip, rèpliques tarantinianes i personatges enginyosos a més no poder. Què carai, en això té un equip olímpic, són un infalible engranatge teatral de fer riure l'espectador. Oriol Guinart torna a disfressar-se de dona, Ivan Benet fa de nan... Tot això al Zucco hi grinyola. Zucco és teatre clàssic, però no clàssic com en Shakespeare, que és tant anglès que un punt de distensió sempre hi va bé, sinó clàssic de seriós, de tragèdia grega.

- I això que el Zucco de Derqui és perfecte. Poètic, tranquil. Suggeridor, ambivalent... Derqui aconsegueix alçar un Zucco perfecte, totes les ombres i totes les cares de la societat en una sola mirada. De fet el Zucco, el drama de Zucco, la bogeria de Zucco, s'explica a través de la resta de personatges, com una mena de Rashomon a lo bèstia. "Sou vosaltres", sembla cridar Koltès, "sou vosaltres, els culpables de la bogeria de tots els meus personatges!". Són la germaneta, el pardalet o el proxeneta els que delimiten els límits morals de l'infern, els que dibuixen aquest infern que Zucco només travessa.

- I aquí és on falla la resta d'actors. El Zucco de Manrique va a dues velocitats, la tranquil·la, clàssica, en definitiva, moderna, d'un assassí poètic i suggeridor, el món interior i el tempo propi de Pablo Derqui, i la velocitat postmoderna, endimoniada i forçosament superficial de la resta de repartiment, que semblen fer un Mamet quan hauríen de fer un Bernhard o un Beckett, que ens fan riure quan haurien de ser d'una foscor sense matissos. El Zucco de Manrique hauria d'allargar-se més, deixar aquesta cosa tarantiniana i abassegadora "d'agradar al públic" –la frase no és meva, és de l'Olivares–  i donar-li deu minuts més a Rosa Gámiz perquè exploti el seus personatges, perquè ens dibuixi amb calma la mare de Zucco o, sobretot, la terrible desconeguda amb síndrome d'Estocolm cap a l'assassí que acaba de matar el seu fill. La posada en escena d'aquest moment, per exemple, amb tots els actors cridant per la platea, resulta tan gratuïta, desdibuixada i pirotècnica que arrossega tota temptativa de poètica i s'emporta dramatúrgia, text i Zucco per davant.

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada