Tots els futurs del món - Panoràmica de la Biennal de Venècia 2015

Article originàriament publicat a la revista L'Avenç
A primers de maig va inaugurar-se la Biennal de Venècia, i tret d'informacions referides al projecte singular d'Albert Serra i a la dalinitat del pavelló espanyol, els mitjans catalans només han passat de puntetes per la concentració d'art contemporani més emblemàtica de l'any. A banda dels 25 milions de turistes reglamentaris, a Venècia hi trobareu 89 participacions nacionals, 44 exposicions col·laterals i una gran mostra internacional amb obres de 136 artistes de 53 països. Una gran oportunitat per intentar entendre cap on va el món de l'art en una barreja única de descobertes, xovinisme i interessos comercials. 

A banda del guirigall dels pavellons nacionals i la seva competició anacrònica als Giardini, el que tothom espera amb candeletes cada Biennal és l'exposició internacional a l'Arsenale, una panoràmica global de l'art del moment que permeti aventurar les tendències que vindran. La mostra és el moll de l'ós de la biennal, la tesi, el recorregut que aporta la majoria de descobertes i col·loca nous artistes al mercat, d'aquí les corredisses dels primers dies de compradors i galeristes. Aquest 2015 ha estat encarregada al nigerià Okwui Enwezor, el director de la Haus der Kunst de Múnic, que tal com ja va fer a la Documenta de 2002, ha acabat amb l'hegemonia europea i nord-americana. Una majoria d'artistes de l'Àfrica i l'Àsia exploren «Tots els futurs del món» –el títol de l'exposició– des de l'espectre de veus més inclusiu que hem viscut els últims anys.
I com llegir els futurs del món? En primer lloc des d'una mirada al software que l'articula, el capitalisme, a partir de la lectura d'El Capital de Karl Marx llegit en directe de manera ininterrompuda durant els set mesos d'exposició. Per parlar del moment actual, res millor que El Capital, «un llibre que ningú ha llegit però que tothom odia o cita contínuament», en paraules d'Enwezor. Analitzar el futur és analitzar el món del treball i l'evolució de les condicions laborals: murals denunciant l'explotació de la mà d'obra immigrant al nou Guggenheim d'Abu Dhabi i sales amb la robòtica més avançada, com el canell que penja d'una paret amb l'aparell que monitoritza els treballadors d'Amazon als magatzems, i que permet a la central enviar avisos per espavilar-los si van massa lents. També les inquietants pintures de l'alienació laboral japonesa de Tetsuya Ishida –que es va acabar suïcidant el 2005– o la confrontació de la misèria dels anys 30, la gran depressió retratada per Walker Evans, amb l'eufòria de la borsa de Nova York, immortalitzada fins a l'últim píxel als grans formats d'Andreas Gursky.
 El futur del món també és la guerra. Les gravacions d'emergència que fa un col·lectiu anònim de cineastes siris, els neons WAR/RAW – EAT/DEATH de Bruce Nauman, premiats el 2009, les escultures amb serres elèctriques o les trones pels senyors de la guerra fetes amb armament de Moçambic. Més futurs? Katharina Grosse recrea un món on les runes són de mil colors, en canvi pel pintor colombià Oscar Murillo, un dels noms del moment, el futur són 20 banderes completament negres. I encara més: els quadres de Fabio Mauri repetint les paraules “The End”, o l'obra del Lleó d'Or d'enguany, del conceptualista nordamericà Adrian Piper, unes pissarres on li han manat repetir 100 vegades “Everything will be taken away”. Tot desapareixerà. Més futurs o el mateix futur repetint-se inexorablement?

Camp de batalla polític

 L'art hauria de ser un espai per a la reflexió, hauria de permetre una experiència tranquil·la i relaxada que propiciés l'aprofundiment, però aquí no: a la Biennal tot són corredisses, massa poc temps per tantes coses per veure. Venècia no està feta per passar-se hores davant d'un vídeo, la gent no té paciència. La fórmula de la Coca-Cola la tenen els pavellons que col·loquen una sola idea: una instal·lació vistosa i és cua assegurada, no falla. A Venècia l'ocasió fa el lladre, i una ciutat amb tant de ressò és l'escenari perfecte per multitud de reivindicacions. Denúncies a la crisi de Lampedusa des d'un immens vaixell pde paper de diari, que Vik Muniz passeja fantasmal pels canals, o amb els nàufrags fets amb molles de pa que neden dins l'interessantíssim gabinet de curiositats de l'australiana Fiona Hall.
Pavelló de Tuvalu
Un pavelló inundat on cal mullar-se els peus per creuar-lo és la proposta estrella d'enguany per alertar del canvi climàtic. Si fa dos anys van ser les Maldives les que van denunciar les conseqüències calamitoses que tindria pels seus habitants una pujada del nivell de l'aigua, ara és l'illa de Tuvalu que denuncia que s'enfonsa en aquesta ciutat que també s'enfonsa. Pavellons com aparadors amb les proclames més punyents: el d'Israel cobert de pneumàtics, com si fos un búnquer o una edificació protegida per la guerra, el de Sèrbia i el seu tema de sempre. Apilades a terra, les banderes gastades de les 'Nacions Unides Mortes', títol d'aquesta al·legoria a tots els projectes plurinacionals fallits: l'Imperi Austro-Hongarès, la URSS, i en la paret principal del pavelló, la seva Iugoslàvia. Encara no hi compten l'Estat espanyol.

Shrine for Girls de Patricia Cronin
 Més cops de punys, més sacsejades, com la corprenedora instal·lació 'Shrine for Girls' de Patricia Cronin a l'Església de San Gallo, la més petita de Venècia, amagada prop de Sant Marc: sobre els altars, la roba de les nenes segrestades pels Boko Haram, els uniformes de les noies dels asils de la Magdalena irlandesos, els acolorits saris de les índies violades en massa i penjades dels arbres.
 I el pavelló més polèmic d'aquest any? La transformació en mesquita d'una església dessacralitzada impulsada per Christoph Büchel, el representant d'Islàndia, un projecte provocador –n'han dit «mesquita ready-made»– que volia encendre el debat sobre la diversitat religiosa i ha va aconseguir amb escreix: tot i els escarafalls dels mitjans locals, la mesquita va ser molt ben rebuda per la comunitat islàmica veneciana, i Büchel fins i tot va comptar amb l'ambaixador del Pakistan en la inauguració, elevant la polèmica al món diplomàtic. Finalment la policia va clausurar la instal·lació al·legant raons de salut pública -aforament excessiu– i els responsables d'Islàndia van denunciar-ho com un atac a la llibertat d'expressió, inacceptable en una mostra d'art internacional.

 Un tomb pels Giardini

Pavelló francès  © Laurent Lecat
Des de 1907, el gruix de les participacions nacionals s'aplega als jardins de la Biennal, on una trentena de pavellons competeix per atreure el públic. Natura o simulacre, poesia o provocació, aquí hi ha lloc per tot. L'artista Céleste Boursier-Mougenot, per exemple, ha plantat tres arbres mòbils al pavelló francès, avets que es belluguen sigil·losament enmig de les parets blanques, prou lents com per no atropellar ningú. El pavelló com una illa orgànica, com una zona de repòs amb una banda sonora inquietant: la comunicació dels arbres. Els intercanvis d'impulsos electromagnètics entre els arbres dels jardins s'han transformat en sons audibles, i els altaveus en capten el xiuxiueig secret.

Pavelló anglès © Cristiano Corte - British Council
 A deu metres d'allà, un penis fins al sostre dóna la benvinguda al pavelló anglès. Aquest no és metàl·lic com el de l'escultura L'angelo della citta de la Guggenheim Collection, que la Peggy desenroscava quan hi havia processó pel Gran Canal. Aquest és més aviat flonjo, com un globus de Jeff Koons desinflat. El signa la provocadora perpètua Sarah Lucas, que als seus 50 anys encara arrossega l'etiqueta de Young British Artists. L'artista de les mil maneres de representar un penis ha omplert les sales del pavelló de sa majestat amb les seves al·lusions sexuals habituals, que ja va ensenyar a la Tecla Sala de l'Hospitalet fa una pila d'anys. Tornen els lavabos, i en aquesta ocasió hi predominen escultures de cintura cap avall, motllos de guix a mig fer amb cigarros a tots els forats corporals: humor i impacte –una mica tronat– contra l'objectificació sexual.


Pavelló grec
 O el de Grècia: després d'un parell d'anys amb Tspiras i Varoufakis als diaris de mig món, el grec era un dels pavellons que generava més expectació, i ja es pot dir que l'artista Maria Papadimitriou ha sorprès tothom. Enmig de les runes al·legòriques de les instal·lacions d'anys anteriors, Papadimitriou ha trasplantat directament de la seva ciutat -Volos, al nord d'Atenes- un històric taller de taxidèrmia, reconstruït peça per peça. Hi són tots els detalls, les pells dels animals assecant-se, tots de tipus d'eines per escorxar-los i fins i tot els quaderns de comptabilitat i els calendaris eròtics esgrogueïts del seu amo, que en un vídeo intercala les misèries de l'ofici amb les misèries de la història recent grega. El projecte duu el nom d''Agrimiká', una referència a les bèsties que conviuen amb nosaltres però que no es deixen domesticar, com els llops, els óssos o les llebres, com els díscols grecs contra la Troika. De fet als líders de la resistència grega durant la guerra també els anomenaven així, i Agrimiká és la resistència del comerç antic contra la novetat, la lluita d'una manera d'entendre el món contra el capitalisme piconadora, que sotmet comerços i societats. A Barcelona, l'històric 'Taxidermista' de la Plaça Reial va tancar fa més de vint anys, convertit ara en una cerveseria per turistes, i al mig de Venècia una botiga d'animals dissecats és una metàfora perfecta de tot això: al parc temàtic dels canals hi pots trobar centenars de botigues de màscares o cristalls de Murano, però els venecians de tota la vida no poden comprar samarretes d'imperi ni faixes perquè l'última merceria va tancar fa deu anys.
Pavelló japonès © Sunhi Mang

I si a la Biennal existís premi del públic, se l'enduria el pavelló japonès per una efectista teranyina de fil vermell d'on pengen 50.000 claus, enviades per milers de persones d'arreu del món en un procés participatiu. Poesia i simbolisme, “les claus com recipients de memòria” diu l'artista Chiharu Shiota, “de confiança quan ens les deixem els uns als altres”. Ha tingut tant èxit que el que havia de ser un espai per al recolliment ara és un niu de flaixos i instagrams.

Venècia era una festa

 La Biennal de Venècia és també una excusa pel mercat, que utilitza aquesta enorme concentració de públic artístic per vendre els seus artistes. I també fan l'agost els grans museus de la ciutat, que es guarneixen amb les millors exposicions que han pogut procurar-se.

Jaume Plensa a San Giorgio Maggiore © Jonty Wilde

La participació de Jaume Plensa, l'escultor català més internacional, és una d'aquestes exposicions patrocinades per galeries per aconseguir visibilitat. El seu marxant a Chicago i Nova York, la Richard Gray Gallery, ha finançat la col·locació a la basílica de San Giorgio Maggiore d'un cap de cinc metres de malla d'acer i d'una mà gegant del nostre pantocràtor. La instal·lació és un regal pels que creuen en Déu i pels que creuen en l'art, però també una ocasió per reforçar la projecció internacional de l'artista i de passada vendre algunes peces, com les 5 enlluernadores escultures d'alabastre que s'exhibeixen en un annex de la basílica, i que segons el New York Times costen 315.000 € cadascuna, pecata minuta per l'1% que controla el món de l'art.
Un d'ells, el megacol·leccionista François Pinault –l'amo de Gucci i YSL– ens brinda cada any l'oportunitat de veure grans peces als museus que té a la ciutat, sempre que acceptis l'interès comercial associat de l'operació. El seu Palazzo Grassi es consagra aquest any a l'ancià francès Martial Raysse, amb peces de la seva època pop –utilitzava dofins inflables 30 anys abans que Koons– i immensos retaules de bacanals dionisíaques i intrigues polítiques. Vol reivindicar-lo, i de passada revaloritzar-lo: els grans hits de l'exposició són propietat de Pinault. Al seu altre museu, la Punta della Dogana, l'interès és descobrir –és a dir, inflar– la cotització del jove Danh Vō, el guanyador del penúltim premi Hugo Boss i un dels valors en alça al món conceptual, que comissaria una barreja minimalista de peces seves i d'artistes consagrats.
Molta menys intenció bursàtil tenen les altres grans mostres que es poden veure a la resta de museus venecians: La Peggy Guggenheim Collection exposa l'obra de Charles Pollock, el germà gran i mentor de l'irascible Jackson, i el Museu Correr repassa la nova objectivitat alemanya amb quadres que van salvar-se de la croada nazi contra l'art degenerat.
 I per acabar, dues perles que s'han de veure només aterrar a Venècia, abans d'agafar el primer vaporetto. Ca'Pesaro acull una de les poques retrospectives de Cy Twombly fetes fins ara a Europa, amb l'oportunitat de veure la sèrie de gran format Camino Real, l'última que va pintar aquest nord-americà expatriat a Roma, traços i regalims exuberants i molt poc corrents en algú de 82 anys. I al Museu Fortuny el llegat del pintor de Reus dialoga amb desenes de peces actuals -Kiefer, Kapoor, Chillida– en una exploració del concepte de proporció en l'art, la música i l'arquitectura. Aquesta meravella només podia ser obra de la Vervoordt Foundation, el mateix equip que fa dos anys va instal·lar al mateix Fortuny la millor retrospectiva d'Antoni Tàpies que s'ha vist mai.

___________
Article publicat a la Revista L'Avenç (juliol-agost de 2015)

0 comments:

Publica un comentari a l'entrada