Demà serà un altre dia




L’art ha dimitit de la política en la 57a edició de la Biennal de Venècia. Aquest any, l’asèptica selecció d’obres dels més 200 artistes convidats no incomodarà els milions de turistes que trepitgen la ciutat.

La ciutat de Venècia viu un xoc de relats. Entre simulacre i realitat, entre la nostàlgia i la urgència. A les llibreries del Dorsoduro es veu ben clar, per una banda es continuen venent els centenars d’odes a la bellesa i el silenci dels canals en llibres de tots els estils i les nacionalitats, des dels clàssics de Goethe, Henry James o Thomas Mann fins als centenars de novel·les barates, esdevingut un gènere en sí mateix, de gent que busca l’amor a Venècia i el troba en un seductor gondolero o en la sarde en saor que els cuina una autòctona enlluernadora. Contra tots aquests relats d’encantament i lloança lluita la literatura que s’hi oposa, la literatura del xoc. Són tots els llibres-crit d’auxili sobre la ciutat que se’n va, escrits urgents d’alguns dels pocs autòctons que resisteixen a la turistificació massiva. Pamflets com Caro turista, Invertire la rotta o Abitando Venezia denuncien que la població s’ha reduït a la meitat en 30 anys, que als venecians els surt més bé llogar les seves cases que viure-hi –més d’un quart dels habitatges ja són hotels o airbnbs– i que el monocultiu turístic i els Grandi Navi han fet que a l’estiu ja hi hagi més guiris que locals passejant per la ciutat. Res que no passi a la Barceloneta, per entendre’ns.
I la Biennale de Venècia no és aliena a aquest xoc de relats. En un any en que la crisi dels refugiats, el Brexit o els atemptats islamistes han omplert els telenotícies de mig món, en que el populisme, la xenofòbia i la postveritat han estat les paraules de moda, el certamen de referència al continent –amb permís de la Documenta– ha decidit amagar el cap sota l’ala amb una exposició tímida i abstreta, rendida a l’art per l’art i la celebració del simulacre. Passejar entre el centenar de pavellons i xous col·laterals és un viatge als anys noranta, amb aquell perfum entre l’eufòria i l’anestesia que es respira als centres comercials. El full de presentació de la mostra oficial, comisariada per Christine Macel, la conservadora en cap del Centre Pompidou, ja és tota una declaració d’intencions: «Avui, en un món ple de conflictes i xocs, l’art testimonia la part més preciosa d’allò que ens fa humans». O sigui que tant li fan Donald Trump o Theresa May, tant són Beppe Grillo o Marine Le Pen, la meva Biennale es titularà «Viva Arte Viva» i em centraré en celebrar els preciosismes de l’art i de la vida, deixant la política i els turistes fora del recinte.
En la cita del 2015 ens indignàvem amb el drama dels migrants al Mediterrani i se’ns llegia ininterrompudament El Capital de Marx. Ara tenim una exposició sense trempera, com si resignar-se no fos posicionar-se. La de Macel és una Biennal d’artistes i per artistes, dividida conceptualment en nou transpavellons de títols esotèrics: "pavelló dels xamans", "pavelló de les alegries i les pors", "pavelló dels comuns", "pavelló de la terra" o "pavelló de les tradicions": ja us en feu a la idea. En la seva selecció, molts artistes perifèrics i l’anècdota elevada a categoria, com la dèria pel fil i l’agulla, la febre dels makers i el punt de creu aplicada al món de l’art. En aquesta patchwork artístic s’hi pot veure Geografia, la biblioteca de llibres cosits de Maria Lai, el taller de restauració de roba de Lee Mingwei o el crochet tecno-educatiu de les joveníssimes filipines Katherine Nuñez i Isaay Rodriguez, de 25 i 26 anys, les artistes més joves de la mostra. Al costat d’aquestes peces, la comissària també hi ha cosit l’espectacular mur cromàtic de Sheila Hicks, un divertimento per la canalla fet a base d’enormes cabdells multicolors, i les teles d’inspiració marroquina de Teresa Lanceta, l’única artista catalana triada per Macel al costat d’Antoni Miralda i els seus cerimonials, vídeos que recuperen aquells divertits àpats de colors de principis dels setanta.
A l’exposició oficial hi són tots els tòpics: que ara toca que l’art sigui participatiu, inclusiu i socialitzant? No patiu, tenim el taller Green Light d’Olafur Eliasson, on refugiats de tots els colors del món construeixen llums modulars fetes amb leds i materials reciclats, com en un anunci de Benetton. Per només 250 euros podreu curar-vos la consciència amb una làmpada d’aquestes. La 57a Biennal també ha abraçat l’art digital, però sense aconseguir passar de les impressores 3D i algunes aplicacions de realitat augmentada decebedores.
També hi ha encerts, és clar, com els retrats del pintor sirià Marwan, llenços amb cares allargassades que semblen deserts desolats, paisatges de l’ànima humana o al·legories de la Síria d’ara. L’escenografia amb figuretes El hombre con el hacha y otras situaciones breves de Liliana Porter també brillava, desplegant davant nostre un món sencer gairebé microscòpic, construït amb les miniatures de les maquetes de ferrocarrils, la versió estàtica del que fan dos dels grans talents del teatre experimental català, David Espinosa o l’Agrupación Señor Serrano, als escenaris de mig continent.
Només la xinesa Guan Xiao s’atrevia, des de la ironia, a fotre-se’n de la superficialitat del món de l’art, més centrat a produir samarretes i tasses dels quadres icònics que d’explicar-nos-els com déu mana. Ho feia amb l’hilarant vídeoclip David, una sàtira en forma de karaoke que retrata les diverses maneres que tenim d’acostar-nos a l’escultura de Miquel Àngel, sempre des de l’hiperconsumisme, els selfies i la mercadotècnia. Ho vulguem o no, el 2017 passarà a la història com l’any que Jeff Koons va desgraciar Van Gogh o Leonardo da Vinci a les bosses Louis Vuitton –a la venda per 3.000 € a quatre passes de Piazza Sant Marco– i s’ha trobat a faltar més canya a la mercantilització de l’art i les operacions especulatives, omnipresents als esdeveniments col·laterals de la Biennale que sovint patrocinen les grans marques de luxe.
Sense anar més lluny, el Palazzo Grassi i la Punta della Dogana, els museus del magnant François Pinault a Venècia (l’amo de Gucci, Yves Saint-Laurent o Balenciaga) han servit aquest any per reflotar la carrera de Damien Hirst. L’enfant terrible de l’art britànic veia com la seva popularitat s’enfonsava, i se n’ha anat al fons del mar a buscar el projecte que tornés a situar-lo al panorama. Es tracta dels Treasures From the Wreck of the Unbelievable, una caríssima recreació de les escultures, les joies i els 198 tresors trobats a la bodega de l’Increïble, un suposat galió llegendari descobert davant les costes africanes. Hirst no ha estalviat en or, jade i vídeos increïbles en una exposició kitsch i espectacular, taxada en 50 milions de lliures, i ara les seves imponents escultures pseudoclàssiques plenes de mol·luscs i coralls esperen el mercat internacional. Si la mostra serà un naufragi i Hirst haurà de tornar als taurons en remull només ho sap el temps. També va d’enfonsaments l’exposició de la Fondazione Prada, com a mínim al seu suggerent títol: The Boat is Leaking. The Captain Lied. La realitat és un laberint transmèdia d’escenaris, bambolines i portes secretes que funciona com una espècie de retrospectiva de tres patums alemanyes, amb els vídeos d’Alexander Kluge, les imatges de Thomas Demand i les escenografies d’Anna Viebrock. I si faltaven fundacions privades a Venècia, dues tasses: passejant pel barri de Castello vam veure que l’església de San Lorenzo està essent restaurada per la Fundació Thyssen-Bornemisza, que d’entrada tindrà permís per exposar-hi els cromos de Tita Cervera durant nou anys. Qui sap, potser la baronessa prepara un nou destí per les 429 obres de la seva col·lecció privada, si no arriba a un acord amb l’Estat espanyol?
Entre les participacions nacionals, l’obra del nord-americà Mark Bradford ha estat el més semblant a una actitud política que hem pogut veure a Venècia. Principalment, perquè com a artista afroamericà, gai i d’esquerres, la victòria de Trump el va deixar atrapat representant un país amb els governants del qual no combrega. La seva mostra, titulada Tomorrow is Another Day, ha omplert el pavelló nord-americà d’escultures volcàniques que cal esquivar, pintures monumentals de ressonàncies mítiques i vídeos, però els venecians el recordaran pel seu projecte amb la cooperativa de reinserció Rio Terà dei Pensieri, que treballa amb els presos de Guidecca creant bosses i cosmètics. Bradford els ha dissenyat nous productes i els ha ajudat a obrir una botiga al centre de la ciutat, per aconseguir que els seus productes tinguin la possibilitat de competir amb les grans franquícies de la ciutat aparador. Perquè també hi ha dues maneres de ser a la Biennal. El pavelló típic promociona l’obra de l’artista que cal col·locar, i li aixeca un homenatge d’esquenes a la ciutat, mentre que hi ha una segona manera de ser a Venècia: participar-hi sabent que treballes en una ciutat viva i no a un cub blanc d’una metròpolis qualsevol, i per tant pensant en el retorn que el que facis tindrà pels venecians.
El pavelló català d’enguany entra en aquesta segona categoria de projectes. La Venecia che non si vede ens passeja pels canals de Castello amb els ulls embenats, i les indicacions d’un guia invident ens permeten descobrir els sons que amaga la ciutat. El recorregut d’Antoni Abad no busca despertar la solidaritat ni la compassió amb les persones cegues, sinó descobrir el munt de coses que podem aprendre d’ells, i ja ha estat celebrat per les autoritats de la llacuna com una d’aquestes iniciatives que enriqueixen Venècia sense aprofitar-se’n, sobretot amb l’aplicació mòbil que durant els sis mesos de mostra permetrà construir un banc de sons participatiu de la ciutat. Molt menys pòsit deixarà Murmuri, l’efectista instal·lació d’Eve Ariza al pavelló andorrà, amb milers de llavis xiuxiuejants fets de pots de ceràmica de totes les tonalitats de pell del món.
Entre els participants premiats pel jurat de la mostra, presidit per Manuel Borja-Villel, destaquen les performances d’Anne Imhof al pavelló alemany, on diversos artistes, ballarins i una colla de dòbermans improvisen coreografies mentre els observem des de dalt, a través d’una plataforma elevada de vidre, i també l’inquietant aposta del Brasil, on Cinthia Marcelle ha instal·lat un paviment de reixa ple de rocs encallats, creant una sensació de desassossec similar a la de passejar amb un pedra a la sabata.
Malgrat tot, les joies d’aquest any han vingut des de les perifèries, com l’imponent retaule de Lisa Reihana al pavelló de Nova Zelanda, un vídeo multicanal panoràmic que explica l’arribada de James Cook a les illes del Pacífic en una sola pantalla de quasi 30 metres. La instal·lació ens permet imaginar l’arribada dels colonitzadors des del punt de vista maori en una dotzena d’escenes que passen a la vegada, amb un dispositiu tecnològic espectacular que haurien d’adaptar immediatament els museus d’Història nostrats. També deixen glaçat els quadres del filipí Manuel Ocampo, crítiques de la visió colonialista que Occident encara té de les Filipines a partir de versionar els Caprichos de Goya.
Però la sorpresa l’any potser ha estat el pavelló d’Antigua i Barbuda, en la primera participació de l’arxipèlag caribeny a la Biennal. Amagats en un pavelló low cost rere la Galeria de l’Acadèmia descobrim la vida, obra i miracles de Frank Walker, un personatge fascinant, entre geni i sonat, que assegurava ser descendent de Carles II d’Anglaterra. Walker, primer negre propietari d’una plantació a l’illa, va ser un artista polifacètic, i a Venècia s’hi pot veure una barreja dels seus arbres genealògics inventats, fragments de la seva escriptura frenètica (com una autobiografia de 25.000 pàgines), polaroids, escultures i un munt de les seves petites pintures, fantàstiques en la seva senzillesa, que al públic català li podrien recordar els quadres del poeta Sebastià Roure que fa uns anys van exposar-se a l’Heliogàbal. The Last Universal Man torna a demostrar que l’ultralocal és universal, i que sovint amb ser genuí n’hi ha prou i massa.


0 comments:

Publica un comentari a l'entrada