Els camins de Sant Jordi són inescrutables, però la línia de sortida sempre és la mateixa: el tradicional esmorzar d'escriptors. Fins el 2016 se celebrava a l'Hotel Regina, però les empentes per sortir a la fotografia eren antològiques i l'espai de seguida va quedar petit. Aquest any l'Ajuntament de Barcelona reprenia la tradició en un lloc més ample, el Palau de la Virreina, on ahir s'hi van aplegar més de mig miler de persones, però també es va fer curt: som tants, els escriptors, que caldria pensar en fer la foto de família al teatre Grec. A l'esmorzar van menjar-se coques –de recapte, de vidre i aquest invent quadribarrat que ara en diuen "coca de Sant Jordi"– i es van beure sucs i les primeres cerveses. Ja ho deia Eurípides, "allà on hi hagi birra gratis hi trobareu un escriptor". El discurs reivindicatiu d'Ada Colau, que denunciava el 155 i reclamava la llibertat dels presos polítics, va provocar alguns ennuegaments, però els equips sanitaris no van haver d'intervenir.

 A l'hora de dinar també van viure's situacions insòlites fruit de la caça i captura que viu l'independentisme. En absència de Govern i amb l'exconseller de Cultura a l'exili, al còctel del Grup 62 els plats de segona taula eren Inés Arrimadas, Ferran Mascarell i Xavier Trias, mentre que la majoria d'escriptors de la casa lluïen llaços grocs que feien presents els exiliats i empresonats. Davant les impressionants vistes de la Pedrera, debutants com Antoni Bassas i Clara Queraltó, i veterans com Care Santos o Vicenç Pagès Jordà s'enfrontaven a un allau inacabable de canapès. Com a nota gastronòmica, cal apuntar que aquest any el sushi substituïa la tradicional fideuà, potser per evitar inoportunes bafarades d'all-i-oli als escriptors que signaven a la tarda. A la mateixa hora, la tropa d'Anagrama s'aplegava en una terrassa d'Enric Granados, i Jordi Puntí, que enguany ha publicat en totes dues cases, celebrava el dinar del seu Sant passant una estona a cada banda. "No hi fa res, molt millor que l'any que només vaig poder dinar un kebab", comentava. Al restaurant Cullera de Boix s'alimentaven els escriptors d'Ara Llibres, capitanejats per Màrius Serra, Carme Martí i el fotoperiodista Jordi Borràs, mentre que Planeta concentrava els seus escriptors a l'Hotel Gallery, on l'il·lustradora Paula Bonet explicava entusiasmada que havia conversat amb la catedràtica britànica Mary Beard, una de les convidades estrella de la diada.

 A la tarda, amb tothom retornat a les parades, va tocar sobreviure a base de galetes i cafès fins a l'última signatura, que en alguns casos va allargar-se fins a les 21 del vespre. Llavors, alliberats de tota responsabilitat, els més valents van sopar d'una esgarrapada per dirigir-se a algunes de les festes finals, bacanals catàrtiques on diuen que fins i tot s'hi han vist escriptors ballant.


Article publicat al diari ARA del 24 d'abril de 2018


Fem un fast-forward: han passat 15 anys i Barcelona ha aconseguit, finalment, la capitalitat de la cultura europea que volia Pasqual Maragall. Si sortim del bucle infinit, aquells hauran de ser els anys del Pantocràtor al MoMA, de vendre la cultura catalana al món i d'explicar-nos sense intermediaris. Les noves generacions, que hauran vist món i ja somiaran en anglès, participaran a la conversa global des de Barcelona de manera directa i desinhibida, sense el cansat pont aeri cultural i aquella síndrome d'Estocolm de ser sempre la segona ciutat de. El 2033 que imagino llegirem L'Avenç i Jot Down, però la ciutat també tindrà un percentatge de subscripcions a la New Yorker molt destacat.

Políticament podran haver passat moltes coses, però la fesomia de Barcelona no canviarà gaire: les lleis de sostenibilitat turística frenaran el creixement infinit de creuers, airbnbs i hotels trinxabarris, i els quatre comerços històrics que haurem estat a temps de conservar tindran un èxit apoteòsic. M'hi jugaria quartos que finalment el tramvia anirà endavant –i doblo l'aposta: l'aprovarà un alcalde convergent!– i el 2033 celebrarem dues efemèrides: la culminació de la Sagrada Família (amb 9 anys de retard) i la implantació de l'última superilla. Llavors encara hi haurà nostàlgics del cotxe que es miraran els carrers pacificats amb escepticisme, però posaria la mà al foc que els barris verds i silenciosos seran una de les coses que més valoraran els estrangers a l'hora d'instal·lar-se a la ciutat. I amb ells continuarà la gentrificació, però m'agradaria pensar que l'extraordinària energia ciutadana d'aquests anys grocs s'orientarà cap a aconseguir lloguers justos i salaris dignes per tothom.

 Si ens fixem en la cultura, veig possible un escenari on el 2033 ja tinguem el primer Nobel (qui podria ser? Cabré? Monzó?) i la nostra literatura sigui més coneguda que mai. Un escenari on haurem exigit al conseller de cultura que tripliqui l'insultant 1% de pressupost. Per fomentar plans de lectura reals i ambiciosos lligats a l'educació i, qui sap, potser per aconseguir ajudes als creadors que s'acostin a les beques de cinc anys que van permetre a Karl Ove Knausgård escriure els sis volums de La meva lluita i van col·locar Noruega al mapa. El 2033 que imagino, els museus tindran més pressupost que ara, però als barcelonins ens continuarà costant pujar fins al MNAC. I entre les coses que no canviaran, el nostre gust per les polèmiques: al Sant Jordi d'aquell any discutirem si la primera novel·la del joveníssim Guillem Adam, My father used to smoke, originalment en anglès, forma part de la literatura catalana o no. I és clar, l'any 2033 encara celebrarem debats sobre el futur de Barcelona, però la llei catalana de la igualtat impedirà que hi xerrin vuit homes i una sola dona.


  Article originàriament publicat a La Vanguardia l'11 d'abril de 2018