Mai 370 pàgines havien causat tanta indignació. A la llibreria La Calders, les prestatgeries contenen més de 10.000 llibres, però cap d'ells ha despertat mai un rebuig tan unànime i generalitzat com la sentència de "La Manada", que aquest dilluns va ser llegida a la llibreria en una catàrtica i multitudinària lectura col·lectiva. Tampoc s'havia vist mai una llibreria més plena, i menys en una activitat improvisada dos dies abans, però que va tornar-se massiva gràcies a les xarxes socials i la força de la indignació popular. Dalt de l'escenari, escriptores com Elisenda Roca i Jenn Díaz, però també periodistes com Maria José Gómez, directora del Time Out, editores, poetes i, en definitiva, ciutadanes –majoria aclaparadora de dones– que feien torns per llegir l’argumentació jurídica del despropòsit.

 “L’obris per on l’obris, la sentencia és indignant”, assegurava la llibretera Isabel Sucunza, una de les promotores de l'acte al costat d'Olga Jornet i Laia López Manrique. Elles impulsen un moviment que ahir naixia i que vol anar molt més enllà d'aquesta lectura: sota l'etiqueta #prouculturadelaviolació aglutinaran cada setmana activitats a diverses llibreries. Aquest dijous, a Palma, es farà una nova lectura de la sentència a la llibreria Drac Màgic i, a Barcelona, de moment ja s'hi ha afegit la presentació de La palabra más sexy es... Sí! Una guía para el consentimiento sexual, del divendres 11 a La Central. "Vivim en un moment en què una manifestació tapa la següent, i volem mantenir viu aquest sentiment de rebuig absolut", explicava Sucunza.

 Entre els centenars de persones del públic, silenci absolut i cares d'indignació, rebuig i llàgrimes en llegir-se, una vegada i una altra, els passatges més repugnants de la sentència, que la majoria dels assistents encara no coneixia al detall. Escoltades per primer cop, les descripcions pornogràfiques dels vídeos dels violadors o l'anàlisi forense de les penetracions, ejaculacions i ferides feien esgarrifar. Ahir no hi van haver aplaudiments entre les intervencions, només una tensió xocant, ofegadora. “No sé si aguantaré gaire estona més”, confessava una de les espectadores. Però la major part de l'audiència es va quedar pràcticament fins al final, en una espècie de solidaritat simbòlica amb la víctima. Això sí, la lectura del vot particular del magistrat Ricardo González, l'individu que veu "excitació sexual" en els gestos i les expressions de la víctima, va provocar les reaccions de fàstic més irades. La poeta Sílvia Bel va improvisar un crit col·lectiu de ràbia, al que s'hi van sumar xiscles de part del públic, i cap al final, la poeta Mireia Calafell va llegir, en bucle, els WhatsApp victoriosos dels violadors: "Follándonos a una entre los cinco. Todo lo que cuente es poco. Puta pasada de viaje. Hay vídeo", repetit una vegada i una altra. Proveu-ho a casa: és insuportable.

Article publicat a La Vanguardia el 30 d'abril de 2018

La Calders La Manada La Vanguardia

de maig 04, 2018

Fem un fast-forward: han passat 15 anys i Barcelona ha aconseguit, finalment, la capitalitat de la cultura europea que volia Pasqual Maragall. Si sortim del bucle infinit, aquells hauran de ser els anys del Pantocràtor al MoMA, de vendre la cultura catalana al món i d'explicar-nos sense intermediaris. Les noves generacions, que hauran vist món i ja somiaran en anglès, participaran a la conversa global des de Barcelona de manera directa i desinhibida, sense el cansat pont aeri cultural i aquella síndrome d'Estocolm de ser sempre la segona ciutat de. El 2033 que imagino llegirem L'Avenç i Jot Down, però la ciutat també tindrà un percentatge de subscripcions a la New Yorker molt destacat.

Políticament podran haver passat moltes coses, però la fesomia de Barcelona no canviarà gaire: les lleis de sostenibilitat turística frenaran el creixement infinit de creuers, airbnbs i hotels trinxabarris, i els quatre comerços històrics que haurem estat a temps de conservar tindran un èxit apoteòsic. M'hi jugaria quartos que finalment el tramvia anirà endavant –i doblo l'aposta: l'aprovarà un alcalde convergent!– i el 2033 celebrarem dues efemèrides: la culminació de la Sagrada Família (amb 9 anys de retard) i la implantació de l'última superilla. Llavors encara hi haurà nostàlgics del cotxe que es miraran els carrers pacificats amb escepticisme, però posaria la mà al foc que els barris verds i silenciosos seran una de les coses que més valoraran els estrangers a l'hora d'instal·lar-se a la ciutat. I amb ells continuarà la gentrificació, però m'agradaria pensar que l'extraordinària energia ciutadana d'aquests anys grocs s'orientarà cap a aconseguir lloguers justos i salaris dignes per tothom.

 Si ens fixem en la cultura, veig possible un escenari on el 2033 ja tinguem el primer Nobel (qui podria ser? Cabré? Monzó?) i la nostra literatura sigui més coneguda que mai. Un escenari on haurem exigit al conseller de cultura que tripliqui l'insultant 1% de pressupost. Per fomentar plans de lectura reals i ambiciosos lligats a l'educació i, qui sap, potser per aconseguir ajudes als creadors que s'acostin a les beques de cinc anys que van permetre a Karl Ove Knausgård escriure els sis volums de La meva lluita i van col·locar Noruega al mapa. El 2033 que imagino, els museus tindran més pressupost que ara, però als barcelonins ens continuarà costant pujar fins al MNAC. I entre les coses que no canviaran, el nostre gust per les polèmiques: al Sant Jordi d'aquell any discutirem si la primera novel·la del joveníssim Guillem Adam, My father used to smoke, originalment en anglès, forma part de la literatura catalana o no. I és clar, l'any 2033 encara celebrarem debats sobre el futur de Barcelona, però la llei catalana de la igualtat impedirà que hi xerrin vuit homes i una sola dona.


  Article originàriament publicat a La Vanguardia l'11 d'abril de 2018

Barcelona bicing La Vanguardia superilles tramvia turisme

d’abril 13, 2018