Albert Forns: Barcelona, 2033

Fem un fast-forward: han passat 15 anys i Barcelona ha aconseguit, finalment, la capitalitat de la cultura europea que volia Pasqual Maragall. Si sortim del bucle infinit, aquells hauran de ser els anys del Pantocràtor al MoMA, de vendre la cultura catalana al món i d'explicar-nos sense intermediaris. Les noves generacions, que hauran vist món i ja somiaran en anglès, participaran a la conversa global des de Barcelona de manera directa i desinhibida, sense el cansat pont aeri cultural i aquella síndrome d'Estocolm de ser sempre la segona ciutat de. El 2033 que imagino llegirem L'Avenç i Jot Down, però la ciutat també tindrà un percentatge de subscripcions a la New Yorker molt destacat.

Políticament podran haver passat moltes coses, però la fesomia de Barcelona no canviarà gaire: les lleis de sostenibilitat turística frenaran el creixement infinit de creuers, airbnbs i hotels trinxabarris, i els quatre comerços històrics que haurem estat a temps de conservar tindran un èxit apoteòsic. M'hi jugaria quartos que finalment el tramvia anirà endavant –i doblo l'aposta: l'aprovarà un alcalde convergent!– i el 2033 celebrarem dues efemèrides: la culminació de la Sagrada Família (amb 9 anys de retard) i la implantació de l'última superilla. Llavors encara hi haurà nostàlgics del cotxe que es miraran els carrers pacificats amb escepticisme, però posaria la mà al foc que els barris verds i silenciosos seran una de les coses que més valoraran els estrangers a l'hora d'instal·lar-se a la ciutat. I amb ells continuarà la gentrificació, però m'agradaria pensar que l'extraordinària energia ciutadana d'aquests anys grocs s'orientarà cap a aconseguir lloguers justos i salaris dignes per tothom.

 Si ens fixem en la cultura, veig possible un escenari on el 2033 ja tinguem el primer Nobel (qui podria ser? Cabré? Monzó?) i la nostra literatura sigui més coneguda que mai. Un escenari on haurem exigit al conseller de cultura que tripliqui l'insultant 1% de pressupost. Per fomentar plans de lectura reals i ambiciosos lligats a l'educació i, qui sap, potser per aconseguir ajudes als creadors que s'acostin a les beques de cinc anys que van permetre a Karl Ove Knausgård escriure els sis volums de La meva lluita i van col·locar Noruega al mapa. El 2033 que imagino, els museus tindran més pressupost que ara, però als barcelonins ens continuarà costant pujar fins al MNAC. I entre les coses que no canviaran, el nostre gust per les polèmiques: al Sant Jordi d'aquell any discutirem si la primera novel·la del joveníssim Guillem Adam, My father used to smoke, originalment en anglès, forma part de la literatura catalana o no. I és clar, l'any 2033 encara celebrarem debats sobre el futur de Barcelona, però la llei catalana de la igualtat impedirà que hi xerrin vuit homes i una sola dona.


  Article originàriament publicat a La Vanguardia l'11 d'abril de 2018